"Visages égarés / Millennial's grandfather (my father)" (2017)
"Estimat Papá, estimat Casimiro,
Ara fa uns 20 anys que ens vas voler dictar la teva esquela. Et vam preguntar perquè ho feies i ens vas contestar que no volies una necrològica cursi (Gràcies per la confiança, Papá). I ens vas donar indicacions perquè deixéssim l’edat en blanc per si mories abans dels 91 anys. Perquè? “Perquè morir abans dels 91 anys és fer el ridícul”, ens vas explicar.
Doncs bé Papá, no has fet el ridícul. Estigues tranquil. I en cap cas l’haguessis fet, però la vida ha volgut respectar aquesta preocupació teva. Ets fabulós, Casimiro...i si ara estiguessis aquí, riuríem molt, com sempre hem fet.
Fa unes hores que encara érem tres Casimiros. I vam fer una foto com sempre fèiem quan estàvem els tres, la més gran concentració de Casimirs per m2 en el món. Avui només en som dos. Fins que el nen, en Casimir V assumeixi aquesta gran responsabilitat de donar continuïtat a la dinastia dels Casimirs de Dalmau, es clar... però tot vindrà, n’estic segur.
Tots hem de seguir endavant. És llei de vida. Tu sempre ho has fet, seguir endavant, quan tot semblava difícil, quasi impossible per a tu i per nosaltres. Fins i tot, aquests últims dies, quan semblava que la teva vida ja no oferia més al·licients, tu, una autèntica força de la naturalesa, seguies endavant, sense resignar-te, poderós, disciplinat, obedient a aquesta voluntat teva de viure.
Però desobeint, com sempre havies fet, els pronòstics mèdics. Perquè amb tu, els metges, mai la varen encertar. Et donaven per acabat i tornaves a aixecar el cap. Quan la teva primera fractura de fèmur als 27 anys (t’havien diagnosticat un càncer d’ossos) o ara fa uns dies quan ja es parlava de “sedació”, vas demanar una copa de vi. És cert que vas contribuir activament a desconcertar els professionals de la medicina. Però com a persona profundament independent que has estat, mai vas acceptar cap tutela sobre la teva persona. I la última paraula l’havies de tenir tu.
Has estat i seràs sempre, per a nosaltres, la prova de que val la pena. Que tot val la pena perquè tot té un sentit. No sempre identificable a primera vista, sovint amagat darrere les futilitats de la vida, sota les coses supèrflues, innecessàries, inútils, però hi és. Des de la sobrietat i una certa austeritat militant, tu sabies com trobar l’essencial i ho has practicat sempre. En cada moment, tenies molt clar a què calia agafar-se per a seguir endavant i sempre has seguit el teu camí, caminant de fons, infatigable.
Aparentment semblaves fràgil, especialment en els darrers anys i físicament tenies limitacions importants. Has estat sovint immobilitzat, has caminat amb bastó, crosses i cadira de rodes. El teu cos s’havia anat debilitant, minvant, i el teu cervell privilegiat, en els últims temps, havia perdut part de la seva clarividència. Però seguies endavant perquè la teva força, el teu poder de resistència, la teva capacitat per a superar les adversitats, el dol, les pèrdues, la tristesa, es fonamentava en uns valors i principis radicals, essencials, nuclears en els que creies sense fissures, sense coixejar. Sempre positiu. I feies que els demés ens oblidéssim d’aquesta realitat física tant dura, a vegades cruel.
“Com estàs Papá?”, et preguntàvem, dia rere dia, sabent que paties, que pot ser tenies dolor, que havies de fer front a la solitud, a les adversitats successives que la vida et plantejava. I tots recordem la teva resposta invariable: “Bé. Sempre bé. Millor que mai!”
Vas créixer – com molts de la teva generació, a Espanya, a Catalunya – en un escenari de guerra civil. Guerra que va condicionar, marcar, profundament, la teva forma de ser i la teva vida perquè vas viure les seves conseqüències, la seva irracionalitat, la seva injustícia, les seves privacions, angoixes i pors, en primera persona, amb deu anys: la presó del teu pare, l’assassinat del teu oncle, la fam, les nits en blanc amb l’ai al cor, la necessitat absoluta de trobar mitjans i raons per a sobreviure i seguir endavant, dia rere dia, sense certeses, sense ordre públic, sense seguretat, sense llibertat.
Mai vas parlar d’aquella època tràgica durant els teus anys pletòrics, els de la nostra infància i adolescència, o molt poc. Sí, en canvi, aquests últims anys, i molt. I ho feies des d’una profunda emoció.
La adversitat de la guerra et va inculcar en el teu ésser més profund, els valors i principis sobre els quals vas construir la teva vida: la família, la fe, el treball, l’esforç. La no confrontació, la concòrdia com a valor suprem. La raó, per sobre la irracionalitat, el sentit de l’humor com a eina per a superar les adversitats. L’inconformisme i la lluita constant per a preservar l’indispensable, l’essencial. La reserva, el pudor com a forma de vestir un amor als teus que, sense grans manifestacions de tendresa, era sòlid com una roca, incondicional, segur.
La Mamá et complementava, era et teu alter ego. Junts fèieu una parella que, com a pares, ens vàreu donar tot el que podíem desitjar. Cadascú a la seva manera, d’acord amb una fórmula màgica que vosaltres havíeu trobat, potser intencionalment o potser no, ens anàveu guiant perquè poguéssim viure una vida plena. Vas ser poc intervencionista en el dia a dia, però si en els temes de fons, que creies que tocava abordar o resoldre. Generalment, era la Mamá qui gestionava lo quotidià, l’agenda de la família. I ho feia amb aquella tendresa que, a tu, el pudor o la reserva t’impedien de manifestar.
Perquè el teu amor per a nosaltres, en tu, Papá, tenia altres contorns. Altres colors. Un altre llenguatge:
• Eren els diumenges en família, quan encara érem petits i obedients, i tu ens passaves diapositives amb pintures de les principals pinacoteques del món que durant la setmana havíem anat estudiant. Al final de la sessió (calia saber autor i títol de l’obre) feies el recompte i per cada pintura que havíem encertat ens donaves un duro. Varen suposar els nostres primers ingressos. Però també, l’accés a una determinada sensibilitat artística, i sobre tot, l’aprenentatge de l’esforç acompanyat d’un premi. Desprès la Mamà preparava un berenar/sopar a base de xocolata calenta amb torrades. Uf, com si fos ara!
• Sovint jugàvem amb jocs col·lectius, a la Dame de Pic (t’encantava), el Monopoli o el Juego de la Bolsa. Encara no hem oblidat aquella sessió en que ens vas fer llàstima i no et vàrem expulsar del joc quan podíem, i desprès ens vas enfonsar a tots. Tota una lliçó de vida.
• Eren les classes extra de francès, de literatura, de bridge, de mecanografia, per que calia aprofitar el temps i estar preparats. Amb el teu amic Àngel Carmona llegíem textos de Poe, Wilde i també Paco Candel, “Els altres catalans”.
• O els llargs estius al mas de l’avia, a Reus. Sempre t’esperàvem els caps de setmana, amb alguna sorpresa sota el braç: des d’un croquet, un mini-golf o discos d’en Raimon, Aute, Preysley o Serrat.
Son petits exemples que posen de manifest un amor de fons, un amor essencial, sense focs d’artifici, que inverties en nosaltres, com a bon pare de família. Avui, t’ho agraïm. T’ho agraïm de tot cor.
Sempre has estat un mestre de l’el·líptica, de dir, sense dir-ho, de fer veure sense assenyalar, de manifestar el que pensaves sense malbaratar les paraules, eres auster en els gestos, gestionaves els teus silencis com a ningú. Sempre anant a lo essencial. Pressuposant que ho havíem d’entendre, que ho sabríem desxifrar, que ho sabríem fer. Sovint utilitzaves el sentit de l’humor, a vegades la provocació, a vegades deixaves una màxima penjada en l’aire, altres vegades el silenci.
Sempre hem admirat la teva intel·ligència, la teva capacitat d’anàlisi i de síntesi, la teva sensibilitat per l’art, per la poesia, la història, la psicologia, les grans qüestions de la Humanitat. Llegies molt, pensaves molt, parlaves poc. Però els diàlegs, les converses, fins i tot les discussions, amb tu, fos quin fos el tema, sempre valien la pena, sempre hi afegies quelcom que quedava, que feia reflexionar, que donava sentit i tenia un abast que anava més enllà dels llocs comuns.
Trobarem a faltar aquestes converses, aquestes reflexions que feies en veu alta, les qüestions que llançaves en l’aire per les quals no volies una resposta sinó que simplement buscaves una rèplica, un punt de vista, una pista per a seguir reflexionant.
És cert que desprès de la mort de la Mamá, et va ser difícil reorganitzar la teva vida, seguir endavant. Però ho vas fer. I la teva fragilitat existencial ens va donar la possibilitat de viure una tendresa que potser, fins aleshores, l’havies portat amagada. Et vas deixar estimar i vas estimar d’una manera diferent. Per això, han contribuït molt els teus nets. Lliures dels condicionants que nosaltres, els fills, teníem, els teus nets t’han ajudat a obrir el cor i a deixar sortir un afecte i una tendresa que nosaltres no havíem viscut tant intensament.
Et vas deixar estimar. I tots et vàrem estimar, Papá. Pel que has estat, pel que has viscut, per les teves conviccions, per la teva ètica, pels teus valors. Per la teva sensibilitat, la teva delicadesa, la teva fermesa. T’hem estimat per l’exemple de solidesa, de coherència, de força basats en valors i principis que has practicat i compartit amb nosaltres.
Seguirem endavant. I, no pateixis, seguirem endavant plegats, com a família. Serà diferent, és cert, i a nosaltres ens toca seguir construint amb intel·ligència i convicció la comunitat de valors, principis i afecte que tu i la Mamá ens heu deixat. No perquè ens ho demanes o en sentim la obligació. Però perquè hi creiem. I tu podràs descansar en pau, amb la Mamá. De fet t’enterrarem avui al cementiri de Reus, el teu Reus natal, per voluntat expressa teva. Deies que en el dia del Judici Final, en un cementiri més petit i familiar com el de Reus, et fora més fàcil retrobar-te amb la Mamá.
No puc deixar de recordar els teus germans Joan i Paco, que tant estimaves, respectaves i protegies. I la teva germana Victòria, la “nena”, de qui t’havies ocupat especialment en quedar-se orfe als deu anys, avui entre nosaltres, com a testimoni de tota una generació. I per mots anys!
Adéu, Papá. Aquests últims temps sempre hem estat nosaltres els que marxàvem. Tu et quedaves assegut en la teva butaca del Carrer Mallorca, agraït per l’estona que havíem passat junts. Et costava posar fi a la conversa. Ara ens costa, ens costarà molt, a tots nosaltres, posar fi a aquesta llarga estona que hem passat plegats. Et trobarem a faltar."
Barcelona, 12 de juliol de 2017
"Estimat Papá, estimat Casimiro,
Ara fa uns 20 anys que ens vas voler dictar la teva esquela. Et vam preguntar perquè ho feies i ens vas contestar que no volies una necrològica cursi (Gràcies per la confiança, Papá). I ens vas donar indicacions perquè deixéssim l’edat en blanc per si mories abans dels 91 anys. Perquè? “Perquè morir abans dels 91 anys és fer el ridícul”, ens vas explicar.
Doncs bé Papá, no has fet el ridícul. Estigues tranquil. I en cap cas l’haguessis fet, però la vida ha volgut respectar aquesta preocupació teva. Ets fabulós, Casimiro...i si ara estiguessis aquí, riuríem molt, com sempre hem fet.
Fa unes hores que encara érem tres Casimiros. I vam fer una foto com sempre fèiem quan estàvem els tres, la més gran concentració de Casimirs per m2 en el món. Avui només en som dos. Fins que el nen, en Casimir V assumeixi aquesta gran responsabilitat de donar continuïtat a la dinastia dels Casimirs de Dalmau, es clar... però tot vindrà, n’estic segur.
Tots hem de seguir endavant. És llei de vida. Tu sempre ho has fet, seguir endavant, quan tot semblava difícil, quasi impossible per a tu i per nosaltres. Fins i tot, aquests últims dies, quan semblava que la teva vida ja no oferia més al·licients, tu, una autèntica força de la naturalesa, seguies endavant, sense resignar-te, poderós, disciplinat, obedient a aquesta voluntat teva de viure.
Però desobeint, com sempre havies fet, els pronòstics mèdics. Perquè amb tu, els metges, mai la varen encertar. Et donaven per acabat i tornaves a aixecar el cap. Quan la teva primera fractura de fèmur als 27 anys (t’havien diagnosticat un càncer d’ossos) o ara fa uns dies quan ja es parlava de “sedació”, vas demanar una copa de vi. És cert que vas contribuir activament a desconcertar els professionals de la medicina. Però com a persona profundament independent que has estat, mai vas acceptar cap tutela sobre la teva persona. I la última paraula l’havies de tenir tu.
Has estat i seràs sempre, per a nosaltres, la prova de que val la pena. Que tot val la pena perquè tot té un sentit. No sempre identificable a primera vista, sovint amagat darrere les futilitats de la vida, sota les coses supèrflues, innecessàries, inútils, però hi és. Des de la sobrietat i una certa austeritat militant, tu sabies com trobar l’essencial i ho has practicat sempre. En cada moment, tenies molt clar a què calia agafar-se per a seguir endavant i sempre has seguit el teu camí, caminant de fons, infatigable.
Aparentment semblaves fràgil, especialment en els darrers anys i físicament tenies limitacions importants. Has estat sovint immobilitzat, has caminat amb bastó, crosses i cadira de rodes. El teu cos s’havia anat debilitant, minvant, i el teu cervell privilegiat, en els últims temps, havia perdut part de la seva clarividència. Però seguies endavant perquè la teva força, el teu poder de resistència, la teva capacitat per a superar les adversitats, el dol, les pèrdues, la tristesa, es fonamentava en uns valors i principis radicals, essencials, nuclears en els que creies sense fissures, sense coixejar. Sempre positiu. I feies que els demés ens oblidéssim d’aquesta realitat física tant dura, a vegades cruel.
“Com estàs Papá?”, et preguntàvem, dia rere dia, sabent que paties, que pot ser tenies dolor, que havies de fer front a la solitud, a les adversitats successives que la vida et plantejava. I tots recordem la teva resposta invariable: “Bé. Sempre bé. Millor que mai!”
Vas créixer – com molts de la teva generació, a Espanya, a Catalunya – en un escenari de guerra civil. Guerra que va condicionar, marcar, profundament, la teva forma de ser i la teva vida perquè vas viure les seves conseqüències, la seva irracionalitat, la seva injustícia, les seves privacions, angoixes i pors, en primera persona, amb deu anys: la presó del teu pare, l’assassinat del teu oncle, la fam, les nits en blanc amb l’ai al cor, la necessitat absoluta de trobar mitjans i raons per a sobreviure i seguir endavant, dia rere dia, sense certeses, sense ordre públic, sense seguretat, sense llibertat.
Mai vas parlar d’aquella època tràgica durant els teus anys pletòrics, els de la nostra infància i adolescència, o molt poc. Sí, en canvi, aquests últims anys, i molt. I ho feies des d’una profunda emoció.
La adversitat de la guerra et va inculcar en el teu ésser més profund, els valors i principis sobre els quals vas construir la teva vida: la família, la fe, el treball, l’esforç. La no confrontació, la concòrdia com a valor suprem. La raó, per sobre la irracionalitat, el sentit de l’humor com a eina per a superar les adversitats. L’inconformisme i la lluita constant per a preservar l’indispensable, l’essencial. La reserva, el pudor com a forma de vestir un amor als teus que, sense grans manifestacions de tendresa, era sòlid com una roca, incondicional, segur.
La Mamá et complementava, era et teu alter ego. Junts fèieu una parella que, com a pares, ens vàreu donar tot el que podíem desitjar. Cadascú a la seva manera, d’acord amb una fórmula màgica que vosaltres havíeu trobat, potser intencionalment o potser no, ens anàveu guiant perquè poguéssim viure una vida plena. Vas ser poc intervencionista en el dia a dia, però si en els temes de fons, que creies que tocava abordar o resoldre. Generalment, era la Mamá qui gestionava lo quotidià, l’agenda de la família. I ho feia amb aquella tendresa que, a tu, el pudor o la reserva t’impedien de manifestar.
Perquè el teu amor per a nosaltres, en tu, Papá, tenia altres contorns. Altres colors. Un altre llenguatge:
• Eren els diumenges en família, quan encara érem petits i obedients, i tu ens passaves diapositives amb pintures de les principals pinacoteques del món que durant la setmana havíem anat estudiant. Al final de la sessió (calia saber autor i títol de l’obre) feies el recompte i per cada pintura que havíem encertat ens donaves un duro. Varen suposar els nostres primers ingressos. Però també, l’accés a una determinada sensibilitat artística, i sobre tot, l’aprenentatge de l’esforç acompanyat d’un premi. Desprès la Mamà preparava un berenar/sopar a base de xocolata calenta amb torrades. Uf, com si fos ara!
• Sovint jugàvem amb jocs col·lectius, a la Dame de Pic (t’encantava), el Monopoli o el Juego de la Bolsa. Encara no hem oblidat aquella sessió en que ens vas fer llàstima i no et vàrem expulsar del joc quan podíem, i desprès ens vas enfonsar a tots. Tota una lliçó de vida.
• Eren les classes extra de francès, de literatura, de bridge, de mecanografia, per que calia aprofitar el temps i estar preparats. Amb el teu amic Àngel Carmona llegíem textos de Poe, Wilde i també Paco Candel, “Els altres catalans”.
• O els llargs estius al mas de l’avia, a Reus. Sempre t’esperàvem els caps de setmana, amb alguna sorpresa sota el braç: des d’un croquet, un mini-golf o discos d’en Raimon, Aute, Preysley o Serrat.
Son petits exemples que posen de manifest un amor de fons, un amor essencial, sense focs d’artifici, que inverties en nosaltres, com a bon pare de família. Avui, t’ho agraïm. T’ho agraïm de tot cor.
Sempre has estat un mestre de l’el·líptica, de dir, sense dir-ho, de fer veure sense assenyalar, de manifestar el que pensaves sense malbaratar les paraules, eres auster en els gestos, gestionaves els teus silencis com a ningú. Sempre anant a lo essencial. Pressuposant que ho havíem d’entendre, que ho sabríem desxifrar, que ho sabríem fer. Sovint utilitzaves el sentit de l’humor, a vegades la provocació, a vegades deixaves una màxima penjada en l’aire, altres vegades el silenci.
Sempre hem admirat la teva intel·ligència, la teva capacitat d’anàlisi i de síntesi, la teva sensibilitat per l’art, per la poesia, la història, la psicologia, les grans qüestions de la Humanitat. Llegies molt, pensaves molt, parlaves poc. Però els diàlegs, les converses, fins i tot les discussions, amb tu, fos quin fos el tema, sempre valien la pena, sempre hi afegies quelcom que quedava, que feia reflexionar, que donava sentit i tenia un abast que anava més enllà dels llocs comuns.
Trobarem a faltar aquestes converses, aquestes reflexions que feies en veu alta, les qüestions que llançaves en l’aire per les quals no volies una resposta sinó que simplement buscaves una rèplica, un punt de vista, una pista per a seguir reflexionant.
És cert que desprès de la mort de la Mamá, et va ser difícil reorganitzar la teva vida, seguir endavant. Però ho vas fer. I la teva fragilitat existencial ens va donar la possibilitat de viure una tendresa que potser, fins aleshores, l’havies portat amagada. Et vas deixar estimar i vas estimar d’una manera diferent. Per això, han contribuït molt els teus nets. Lliures dels condicionants que nosaltres, els fills, teníem, els teus nets t’han ajudat a obrir el cor i a deixar sortir un afecte i una tendresa que nosaltres no havíem viscut tant intensament.
Et vas deixar estimar. I tots et vàrem estimar, Papá. Pel que has estat, pel que has viscut, per les teves conviccions, per la teva ètica, pels teus valors. Per la teva sensibilitat, la teva delicadesa, la teva fermesa. T’hem estimat per l’exemple de solidesa, de coherència, de força basats en valors i principis que has practicat i compartit amb nosaltres.
Seguirem endavant. I, no pateixis, seguirem endavant plegats, com a família. Serà diferent, és cert, i a nosaltres ens toca seguir construint amb intel·ligència i convicció la comunitat de valors, principis i afecte que tu i la Mamá ens heu deixat. No perquè ens ho demanes o en sentim la obligació. Però perquè hi creiem. I tu podràs descansar en pau, amb la Mamá. De fet t’enterrarem avui al cementiri de Reus, el teu Reus natal, per voluntat expressa teva. Deies que en el dia del Judici Final, en un cementiri més petit i familiar com el de Reus, et fora més fàcil retrobar-te amb la Mamá.
No puc deixar de recordar els teus germans Joan i Paco, que tant estimaves, respectaves i protegies. I la teva germana Victòria, la “nena”, de qui t’havies ocupat especialment en quedar-se orfe als deu anys, avui entre nosaltres, com a testimoni de tota una generació. I per mots anys!
Adéu, Papá. Aquests últims temps sempre hem estat nosaltres els que marxàvem. Tu et quedaves assegut en la teva butaca del Carrer Mallorca, agraït per l’estona que havíem passat junts. Et costava posar fi a la conversa. Ara ens costa, ens costarà molt, a tots nosaltres, posar fi a aquesta llarga estona que hem passat plegats. Et trobarem a faltar."
Barcelona, 12 de juliol de 2017
"Estimat Papá, estimat Casimiro,
Ara fa uns 20 anys que ens vas voler dictar la teva esquela. Et vam preguntar perquè ho feies i ens vas contestar que no volies una necrològica cursi (Gràcies per la confiança, Papá). I ens vas donar indicacions perquè deixéssim l’edat en blanc per si mories abans dels 91 anys. Perquè? “Perquè morir abans dels 91 anys és fer el ridícul”, ens vas explicar.
Doncs bé Papá, no has fet el ridícul. Estigues tranquil. I en cap cas l’haguessis fet, però la vida ha volgut respectar aquesta preocupació teva. Ets fabulós, Casimiro...i si ara estiguessis aquí, riuríem molt, com sempre hem fet.
Fa unes hores que encara érem tres Casimiros. I vam fer una foto com sempre fèiem quan estàvem els tres, la més gran concentració de Casimirs per m2 en el món. Avui només en som dos. Fins que el nen, en Casimir V assumeixi aquesta gran responsabilitat de donar continuïtat a la dinastia dels Casimirs de Dalmau, es clar... però tot vindrà, n’estic segur.
Tots hem de seguir endavant. És llei de vida. Tu sempre ho has fet, seguir endavant, quan tot semblava difícil, quasi impossible per a tu i per nosaltres. Fins i tot, aquests últims dies, quan semblava que la teva vida ja no oferia més al·licients, tu, una autèntica força de la naturalesa, seguies endavant, sense resignar-te, poderós, disciplinat, obedient a aquesta voluntat teva de viure.
Però desobeint, com sempre havies fet, els pronòstics mèdics. Perquè amb tu, els metges, mai la varen encertar. Et donaven per acabat i tornaves a aixecar el cap. Quan la teva primera fractura de fèmur als 27 anys (t’havien diagnosticat un càncer d’ossos) o ara fa uns dies quan ja es parlava de “sedació”, vas demanar una copa de vi. És cert que vas contribuir activament a desconcertar els professionals de la medicina. Però com a persona profundament independent que has estat, mai vas acceptar cap tutela sobre la teva persona. I la última paraula l’havies de tenir tu.
Has estat i seràs sempre, per a nosaltres, la prova de que val la pena. Que tot val la pena perquè tot té un sentit. No sempre identificable a primera vista, sovint amagat darrere les futilitats de la vida, sota les coses supèrflues, innecessàries, inútils, però hi és. Des de la sobrietat i una certa austeritat militant, tu sabies com trobar l’essencial i ho has practicat sempre. En cada moment, tenies molt clar a què calia agafar-se per a seguir endavant i sempre has seguit el teu camí, caminant de fons, infatigable.
Aparentment semblaves fràgil, especialment en els darrers anys i físicament tenies limitacions importants. Has estat sovint immobilitzat, has caminat amb bastó, crosses i cadira de rodes. El teu cos s’havia anat debilitant, minvant, i el teu cervell privilegiat, en els últims temps, havia perdut part de la seva clarividència. Però seguies endavant perquè la teva força, el teu poder de resistència, la teva capacitat per a superar les adversitats, el dol, les pèrdues, la tristesa, es fonamentava en uns valors i principis radicals, essencials, nuclears en els que creies sense fissures, sense coixejar. Sempre positiu. I feies que els demés ens oblidéssim d’aquesta realitat física tant dura, a vegades cruel.
“Com estàs Papá?”, et preguntàvem, dia rere dia, sabent que paties, que pot ser tenies dolor, que havies de fer front a la solitud, a les adversitats successives que la vida et plantejava. I tots recordem la teva resposta invariable: “Bé. Sempre bé. Millor que mai!”
Vas créixer – com molts de la teva generació, a Espanya, a Catalunya – en un escenari de guerra civil. Guerra que va condicionar, marcar, profundament, la teva forma de ser i la teva vida perquè vas viure les seves conseqüències, la seva irracionalitat, la seva injustícia, les seves privacions, angoixes i pors, en primera persona, amb deu anys: la presó del teu pare, l’assassinat del teu oncle, la fam, les nits en blanc amb l’ai al cor, la necessitat absoluta de trobar mitjans i raons per a sobreviure i seguir endavant, dia rere dia, sense certeses, sense ordre públic, sense seguretat, sense llibertat.
Mai vas parlar d’aquella època tràgica durant els teus anys pletòrics, els de la nostra infància i adolescència, o molt poc. Sí, en canvi, aquests últims anys, i molt. I ho feies des d’una profunda emoció.
La adversitat de la guerra et va inculcar en el teu ésser més profund, els valors i principis sobre els quals vas construir la teva vida: la família, la fe, el treball, l’esforç. La no confrontació, la concòrdia com a valor suprem. La raó, per sobre la irracionalitat, el sentit de l’humor com a eina per a superar les adversitats. L’inconformisme i la lluita constant per a preservar l’indispensable, l’essencial. La reserva, el pudor com a forma de vestir un amor als teus que, sense grans manifestacions de tendresa, era sòlid com una roca, incondicional, segur.
La Mamá et complementava, era et teu alter ego. Junts fèieu una parella que, com a pares, ens vàreu donar tot el que podíem desitjar. Cadascú a la seva manera, d’acord amb una fórmula màgica que vosaltres havíeu trobat, potser intencionalment o potser no, ens anàveu guiant perquè poguéssim viure una vida plena. Vas ser poc intervencionista en el dia a dia, però si en els temes de fons, que creies que tocava abordar o resoldre. Generalment, era la Mamá qui gestionava lo quotidià, l’agenda de la família. I ho feia amb aquella tendresa que, a tu, el pudor o la reserva t’impedien de manifestar.
Perquè el teu amor per a nosaltres, en tu, Papá, tenia altres contorns. Altres colors. Un altre llenguatge:
• Eren els diumenges en família, quan encara érem petits i obedients, i tu ens passaves diapositives amb pintures de les principals pinacoteques del món que durant la setmana havíem anat estudiant. Al final de la sessió (calia saber autor i títol de l’obre) feies el recompte i per cada pintura que havíem encertat ens donaves un duro. Varen suposar els nostres primers ingressos. Però també, l’accés a una determinada sensibilitat artística, i sobre tot, l’aprenentatge de l’esforç acompanyat d’un premi. Desprès la Mamà preparava un berenar/sopar a base de xocolata calenta amb torrades. Uf, com si fos ara!
• Sovint jugàvem amb jocs col·lectius, a la Dame de Pic (t’encantava), el Monopoli o el Juego de la Bolsa. Encara no hem oblidat aquella sessió en que ens vas fer llàstima i no et vàrem expulsar del joc quan podíem, i desprès ens vas enfonsar a tots. Tota una lliçó de vida.
• Eren les classes extra de francès, de literatura, de bridge, de mecanografia, per que calia aprofitar el temps i estar preparats. Amb el teu amic Àngel Carmona llegíem textos de Poe, Wilde i també Paco Candel, “Els altres catalans”.
• O els llargs estius al mas de l’avia, a Reus. Sempre t’esperàvem els caps de setmana, amb alguna sorpresa sota el braç: des d’un croquet, un mini-golf o discos d’en Raimon, Aute, Preysley o Serrat.
Son petits exemples que posen de manifest un amor de fons, un amor essencial, sense focs d’artifici, que inverties en nosaltres, com a bon pare de família. Avui, t’ho agraïm. T’ho agraïm de tot cor.
Sempre has estat un mestre de l’el·líptica, de dir, sense dir-ho, de fer veure sense assenyalar, de manifestar el que pensaves sense malbaratar les paraules, eres auster en els gestos, gestionaves els teus silencis com a ningú. Sempre anant a lo essencial. Pressuposant que ho havíem d’entendre, que ho sabríem desxifrar, que ho sabríem fer. Sovint utilitzaves el sentit de l’humor, a vegades la provocació, a vegades deixaves una màxima penjada en l’aire, altres vegades el silenci.
Sempre hem admirat la teva intel·ligència, la teva capacitat d’anàlisi i de síntesi, la teva sensibilitat per l’art, per la poesia, la història, la psicologia, les grans qüestions de la Humanitat. Llegies molt, pensaves molt, parlaves poc. Però els diàlegs, les converses, fins i tot les discussions, amb tu, fos quin fos el tema, sempre valien la pena, sempre hi afegies quelcom que quedava, que feia reflexionar, que donava sentit i tenia un abast que anava més enllà dels llocs comuns.
Trobarem a faltar aquestes converses, aquestes reflexions que feies en veu alta, les qüestions que llançaves en l’aire per les quals no volies una resposta sinó que simplement buscaves una rèplica, un punt de vista, una pista per a seguir reflexionant.
És cert que desprès de la mort de la Mamá, et va ser difícil reorganitzar la teva vida, seguir endavant. Però ho vas fer. I la teva fragilitat existencial ens va donar la possibilitat de viure una tendresa que potser, fins aleshores, l’havies portat amagada. Et vas deixar estimar i vas estimar d’una manera diferent. Per això, han contribuït molt els teus nets. Lliures dels condicionants que nosaltres, els fills, teníem, els teus nets t’han ajudat a obrir el cor i a deixar sortir un afecte i una tendresa que nosaltres no havíem viscut tant intensament.
Et vas deixar estimar. I tots et vàrem estimar, Papá. Pel que has estat, pel que has viscut, per les teves conviccions, per la teva ètica, pels teus valors. Per la teva sensibilitat, la teva delicadesa, la teva fermesa. T’hem estimat per l’exemple de solidesa, de coherència, de força basats en valors i principis que has practicat i compartit amb nosaltres.
Seguirem endavant. I, no pateixis, seguirem endavant plegats, com a família. Serà diferent, és cert, i a nosaltres ens toca seguir construint amb intel·ligència i convicció la comunitat de valors, principis i afecte que tu i la Mamá ens heu deixat. No perquè ens ho demanes o en sentim la obligació. Però perquè hi creiem. I tu podràs descansar en pau, amb la Mamá. De fet t’enterrarem avui al cementiri de Reus, el teu Reus natal, per voluntat expressa teva. Deies que en el dia del Judici Final, en un cementiri més petit i familiar com el de Reus, et fora més fàcil retrobar-te amb la Mamá.
No puc deixar de recordar els teus germans Joan i Paco, que tant estimaves, respectaves i protegies. I la teva germana Victòria, la “nena”, de qui t’havies ocupat especialment en quedar-se orfe als deu anys, avui entre nosaltres, com a testimoni de tota una generació. I per mots anys!
Adéu, Papá. Aquests últims temps sempre hem estat nosaltres els que marxàvem. Tu et quedaves assegut en la teva butaca del Carrer Mallorca, agraït per l’estona que havíem passat junts. Et costava posar fi a la conversa. Ara ens costa, ens costarà molt, a tots nosaltres, posar fi a aquesta llarga estona que hem passat plegats. Et trobarem a faltar."
Barcelona, 12 de juliol de 2017