Exibition "Tattoos under skin" (Barcelona, 30th January / 4th March 2020)
Què significa la pintura per mi
La pintura em permet comunicar i compartir idees i emocions amb la gent, especialment amb les persones que poblen el meu entorn, escampades avui en un radi molt ampli gràcies a les xarxes socials: m’hi comunico mitjançant formes, colors i signes, que acaben configurant un codi, amb el qual qui desitgi confrontar-s’hi seriosament haurà de desxifrar o al menys intentar-ho. Qui ha escollit la pintura com a mitjà d’expressió, no ha escollit –evidentment- l’escriptura, ni la música, ja que aleshores estaríem parlant de literatura i poesia, o de composicions musicals. En qualsevol cas, el meu no és un alfabet convencional, sinó inventat per mi mateix i amb una flexibilitat i adaptabilitat tant extrema que acaba per qüestionar el propi sistema de codificació.
Per això crec fermament que l’art és un llenguatge radicalment íntim i subjectiu que arrela en la llibertat individual i, precisament per això, acaba dinamitant aquells codis que ell mateix estableix. És evident que puc orientar l’espectador interessat mitjançant la paraula, un títol o un breu comentari, però no tant com a interpretació de l’obra sinó com a element que pot utilitzar -si ho desitja- per apropar-se a l’obra. La llibertat creadora de l’artista té com a contrapunt la llibertat d’interpretació de l’observador. Quan l’espectador se sent atret, pertorbat o emocionat per l’obra deixa de ser-li estranya i es converteix en intèrpret, fins i tot en el seu protagonista, en la mesura que contribueix a donar-li sentit i, per tant, vida. És així com l’obra es manté viva, a través d’aquells que decideixen dialogar-hi, i és amb la suma d’aquests diàlegs, i la continuïtat en el temps, que l’aportació de l’artista a la societat sedimenta de forma progressiva.
Les arts plàstiques són essencialment visuals i per tant constitueixen l’expressió d’una estètica determinada: l’obra d’art és aquell objecte que l’artista situa davant dels nostres ulls, bé sigui una pintura, un dibuix, una fotografia o una escultura. I és obvi que la vista no és l’únic sentit que intervé o influeix en l’acte de la contemplació d’una obra d’art. Però sí el primer. El tacte, l’olfacte o l’oïda també hi poden intervenir, de forma evident el primer en el cas de l’escultura, i el segon en aquells supòsits en què l’obra observada desprengui olors diverses o sons. Les instal·lacions, en què intervenen molts elements, i que acostumen a ser obres efímeres, poden recrear un ambient, una atmosfera, que provoquin noves i diferents sensacions en cada observador. La vista ens delimita un camp visual material molt concret en el centre del qual se situa l’obra. I és a través de la disposició de formes i colors, la descripció o representació pictòrica de fets, idees o situacions en l’art figuratiu, la deformació de la realitat, o en la pura abstracció, mitjançant la qual l’artista busca influir en l’estat d’ànim de l’espectador.
Això em porta a constatar que per principi s’estableix una tensió latent, implícita, entre l’obra de l’artista i l’observador de l’obra. L’artista ha decidit que aquella creació seva és art. Ras i curt. I crec que l’assisteix aquest dret inalienable. Si la nostra obra no emociona l’espectador, si no el pertorba o altera, si no aconsegueix establir un diàleg entre els dos, podem dir que en aquest cas l’artista, o la seva obra, han fracassat i fins i tot haurem d’admetre que aquella obra per a aquell espectador concret no és art. I no és art perquè no passarà de ser un simple objecte material que l’ha deixat indiferent. És per aquest motiu que les polítiques educatives i culturals que s’impulsin des del sector públic són especialment importants a l’hora de desenvolupar la sensibilitat artística dels ciutadans. Crec, tot i que no n’estic del tot segur, que l’art pot ajudar a formar millors ciutadans.
Però si l’establiment d’un diàleg entre l’obra i l’observador és, al meu entendre, un factor indispensable i previ a tota consagració de l’obra d’art, tampoc és l’únic. L’obra hauria de ser capaç, més enllà de l’emoció que transmet a l’observador, de suscitar també una reflexió entesa com a concreció d’una idea o sentiment, destil·lats per la sensibilitat, l’interès i l’esforç intel·lectual del espectador. I aquí ens apropem a una possible definició de la funció de l’art si, del diàleg que sorgeix entre l’obra i l’observador, aquest últim en resulta enriquit, viu una experiència que no el deixa indiferent, que fins i tot arribi a influenciar-lo o a condicionar-lo de cara a conductes futures. L’art, indirectament, pot ser un instrument transformador de la realitat.
Per mi, la memòria, la intimitat i el silenci interior són a la base de l’acte creatiu. L’obra no és aliena a la consciència de l’artista, sinó que n’és un reflex circumstancial, amb elements conjunturals i d’altres permanents, i és l’anàlisi del conjunt de la seva obra i de la seva trajectòria vital que ens permetrà conèixer-la amb més detall. La creació artística és doncs un acte conscient i transcendent alhora, que va més enllà de la pura representació estètica. És un acte d’afirmació individual i de responsabilitat social que no es perfecciona fins que no troba l’atenció, la tensió i la resposta de l’observador. Sense observador no hi ha obra d’art: el procés de socialització transforma l’obra en art.
És probablement per aquest motiu que he deixat passar més de trenta anys per començar a posar a disposició del públic, més enllà del cercle d’amics i familiars, les meves realitzacions en el camp de la pintura i el dibuix. No és un fet casual ni capritxós. Encara que pugui semblar presumptuós, he volgut tenir la certesa personal que valia la pena fer-ho i que tenia quelcom mínimament consistent a compartir amb la gent que m’envolta i amb el públic en general. Més enllà d’una efímera inspiració. Més enllà d’una necessitat momentània. Més enllà del dictat dels mercats.
Amb deu anys coneixia a fons més de cinc-centes obres de les principals pinacoteques del món gràcies a la formació rebuda a casa. Amb setze anys vaig tenir consciència que allò que pintava em transcendia i mereixia ser catalogat com a art en la mesura que responia a la necessitat d’explorar un espai vital de creació, emocionant, apassionant, també angoixant, i alhora desconegut per mi. I des d’aleshores no he parat de pintar amb més o menys continuïtat, intensitat variable i encert sempre discutible, amb la voluntat, ara sí, de compartir la meva obra amb els altres, els observadors, espectadors, el públic en general, que són els que li donaran sentit, en el supòsit que en tingui algun, i pot ser l’acabaran consagrant com a ART.
Kasimir de Dalmau
Què significa la pintura per mi
La pintura em permet comunicar i compartir idees i emocions amb la gent, especialment amb les persones que poblen el meu entorn, escampades avui en un radi molt ampli gràcies a les xarxes socials: m’hi comunico mitjançant formes, colors i signes, que acaben configurant un codi, amb el qual qui desitgi confrontar-s’hi seriosament haurà de desxifrar o al menys intentar-ho. Qui ha escollit la pintura com a mitjà d’expressió, no ha escollit –evidentment- l’escriptura, ni la música, ja que aleshores estaríem parlant de literatura i poesia, o de composicions musicals. En qualsevol cas, el meu no és un alfabet convencional, sinó inventat per mi mateix i amb una flexibilitat i adaptabilitat tant extrema que acaba per qüestionar el propi sistema de codificació.
Per això crec fermament que l’art és un llenguatge radicalment íntim i subjectiu que arrela en la llibertat individual i, precisament per això, acaba dinamitant aquells codis que ell mateix estableix. És evident que puc orientar l’espectador interessat mitjançant la paraula, un títol o un breu comentari, però no tant com a interpretació de l’obra sinó com a element que pot utilitzar -si ho desitja- per apropar-se a l’obra. La llibertat creadora de l’artista té com a contrapunt la llibertat d’interpretació de l’observador. Quan l’espectador se sent atret, pertorbat o emocionat per l’obra deixa de ser-li estranya i es converteix en intèrpret, fins i tot en el seu protagonista, en la mesura que contribueix a donar-li sentit i, per tant, vida. És així com l’obra es manté viva, a través d’aquells que decideixen dialogar-hi, i és amb la suma d’aquests diàlegs, i la continuïtat en el temps, que l’aportació de l’artista a la societat sedimenta de forma progressiva.
Les arts plàstiques són essencialment visuals i per tant constitueixen l’expressió d’una estètica determinada: l’obra d’art és aquell objecte que l’artista situa davant dels nostres ulls, bé sigui una pintura, un dibuix, una fotografia o una escultura. I és obvi que la vista no és l’únic sentit que intervé o influeix en l’acte de la contemplació d’una obra d’art. Però sí el primer. El tacte, l’olfacte o l’oïda també hi poden intervenir, de forma evident el primer en el cas de l’escultura, i el segon en aquells supòsits en què l’obra observada desprengui olors diverses o sons. Les instal·lacions, en què intervenen molts elements, i que acostumen a ser obres efímeres, poden recrear un ambient, una atmosfera, que provoquin noves i diferents sensacions en cada observador. La vista ens delimita un camp visual material molt concret en el centre del qual se situa l’obra. I és a través de la disposició de formes i colors, la descripció o representació pictòrica de fets, idees o situacions en l’art figuratiu, la deformació de la realitat, o en la pura abstracció, mitjançant la qual l’artista busca influir en l’estat d’ànim de l’espectador.
Això em porta a constatar que per principi s’estableix una tensió latent, implícita, entre l’obra de l’artista i l’observador de l’obra. L’artista ha decidit que aquella creació seva és art. Ras i curt. I crec que l’assisteix aquest dret inalienable. Si la nostra obra no emociona l’espectador, si no el pertorba o altera, si no aconsegueix establir un diàleg entre els dos, podem dir que en aquest cas l’artista, o la seva obra, han fracassat i fins i tot haurem d’admetre que aquella obra per a aquell espectador concret no és art. I no és art perquè no passarà de ser un simple objecte material que l’ha deixat indiferent. És per aquest motiu que les polítiques educatives i culturals que s’impulsin des del sector públic són especialment importants a l’hora de desenvolupar la sensibilitat artística dels ciutadans. Crec, tot i que no n’estic del tot segur, que l’art pot ajudar a formar millors ciutadans.
Però si l’establiment d’un diàleg entre l’obra i l’observador és, al meu entendre, un factor indispensable i previ a tota consagració de l’obra d’art, tampoc és l’únic. L’obra hauria de ser capaç, més enllà de l’emoció que transmet a l’observador, de suscitar també una reflexió entesa com a concreció d’una idea o sentiment, destil·lats per la sensibilitat, l’interès i l’esforç intel·lectual del espectador. I aquí ens apropem a una possible definició de la funció de l’art si, del diàleg que sorgeix entre l’obra i l’observador, aquest últim en resulta enriquit, viu una experiència que no el deixa indiferent, que fins i tot arribi a influenciar-lo o a condicionar-lo de cara a conductes futures. L’art, indirectament, pot ser un instrument transformador de la realitat.
Per mi, la memòria, la intimitat i el silenci interior són a la base de l’acte creatiu. L’obra no és aliena a la consciència de l’artista, sinó que n’és un reflex circumstancial, amb elements conjunturals i d’altres permanents, i és l’anàlisi del conjunt de la seva obra i de la seva trajectòria vital que ens permetrà conèixer-la amb més detall. La creació artística és doncs un acte conscient i transcendent alhora, que va més enllà de la pura representació estètica. És un acte d’afirmació individual i de responsabilitat social que no es perfecciona fins que no troba l’atenció, la tensió i la resposta de l’observador. Sense observador no hi ha obra d’art: el procés de socialització transforma l’obra en art.
És probablement per aquest motiu que he deixat passar més de trenta anys per començar a posar a disposició del públic, més enllà del cercle d’amics i familiars, les meves realitzacions en el camp de la pintura i el dibuix. No és un fet casual ni capritxós. Encara que pugui semblar presumptuós, he volgut tenir la certesa personal que valia la pena fer-ho i que tenia quelcom mínimament consistent a compartir amb la gent que m’envolta i amb el públic en general. Més enllà d’una efímera inspiració. Més enllà d’una necessitat momentània. Més enllà del dictat dels mercats.
Amb deu anys coneixia a fons més de cinc-centes obres de les principals pinacoteques del món gràcies a la formació rebuda a casa. Amb setze anys vaig tenir consciència que allò que pintava em transcendia i mereixia ser catalogat com a art en la mesura que responia a la necessitat d’explorar un espai vital de creació, emocionant, apassionant, també angoixant, i alhora desconegut per mi. I des d’aleshores no he parat de pintar amb més o menys continuïtat, intensitat variable i encert sempre discutible, amb la voluntat, ara sí, de compartir la meva obra amb els altres, els observadors, espectadors, el públic en general, que són els que li donaran sentit, en el supòsit que en tingui algun, i pot ser l’acabaran consagrant com a ART.
Kasimir de Dalmau
Què significa la pintura per mi
La pintura em permet comunicar i compartir idees i emocions amb la gent, especialment amb les persones que poblen el meu entorn, escampades avui en un radi molt ampli gràcies a les xarxes socials: m’hi comunico mitjançant formes, colors i signes, que acaben configurant un codi, amb el qual qui desitgi confrontar-s’hi seriosament haurà de desxifrar o al menys intentar-ho. Qui ha escollit la pintura com a mitjà d’expressió, no ha escollit –evidentment- l’escriptura, ni la música, ja que aleshores estaríem parlant de literatura i poesia, o de composicions musicals. En qualsevol cas, el meu no és un alfabet convencional, sinó inventat per mi mateix i amb una flexibilitat i adaptabilitat tant extrema que acaba per qüestionar el propi sistema de codificació.
Per això crec fermament que l’art és un llenguatge radicalment íntim i subjectiu que arrela en la llibertat individual i, precisament per això, acaba dinamitant aquells codis que ell mateix estableix. És evident que puc orientar l’espectador interessat mitjançant la paraula, un títol o un breu comentari, però no tant com a interpretació de l’obra sinó com a element que pot utilitzar -si ho desitja- per apropar-se a l’obra. La llibertat creadora de l’artista té com a contrapunt la llibertat d’interpretació de l’observador. Quan l’espectador se sent atret, pertorbat o emocionat per l’obra deixa de ser-li estranya i es converteix en intèrpret, fins i tot en el seu protagonista, en la mesura que contribueix a donar-li sentit i, per tant, vida. És així com l’obra es manté viva, a través d’aquells que decideixen dialogar-hi, i és amb la suma d’aquests diàlegs, i la continuïtat en el temps, que l’aportació de l’artista a la societat sedimenta de forma progressiva.
Les arts plàstiques són essencialment visuals i per tant constitueixen l’expressió d’una estètica determinada: l’obra d’art és aquell objecte que l’artista situa davant dels nostres ulls, bé sigui una pintura, un dibuix, una fotografia o una escultura. I és obvi que la vista no és l’únic sentit que intervé o influeix en l’acte de la contemplació d’una obra d’art. Però sí el primer. El tacte, l’olfacte o l’oïda també hi poden intervenir, de forma evident el primer en el cas de l’escultura, i el segon en aquells supòsits en què l’obra observada desprengui olors diverses o sons. Les instal·lacions, en què intervenen molts elements, i que acostumen a ser obres efímeres, poden recrear un ambient, una atmosfera, que provoquin noves i diferents sensacions en cada observador. La vista ens delimita un camp visual material molt concret en el centre del qual se situa l’obra. I és a través de la disposició de formes i colors, la descripció o representació pictòrica de fets, idees o situacions en l’art figuratiu, la deformació de la realitat, o en la pura abstracció, mitjançant la qual l’artista busca influir en l’estat d’ànim de l’espectador.
Això em porta a constatar que per principi s’estableix una tensió latent, implícita, entre l’obra de l’artista i l’observador de l’obra. L’artista ha decidit que aquella creació seva és art. Ras i curt. I crec que l’assisteix aquest dret inalienable. Si la nostra obra no emociona l’espectador, si no el pertorba o altera, si no aconsegueix establir un diàleg entre els dos, podem dir que en aquest cas l’artista, o la seva obra, han fracassat i fins i tot haurem d’admetre que aquella obra per a aquell espectador concret no és art. I no és art perquè no passarà de ser un simple objecte material que l’ha deixat indiferent. És per aquest motiu que les polítiques educatives i culturals que s’impulsin des del sector públic són especialment importants a l’hora de desenvolupar la sensibilitat artística dels ciutadans. Crec, tot i que no n’estic del tot segur, que l’art pot ajudar a formar millors ciutadans.
Però si l’establiment d’un diàleg entre l’obra i l’observador és, al meu entendre, un factor indispensable i previ a tota consagració de l’obra d’art, tampoc és l’únic. L’obra hauria de ser capaç, més enllà de l’emoció que transmet a l’observador, de suscitar també una reflexió entesa com a concreció d’una idea o sentiment, destil·lats per la sensibilitat, l’interès i l’esforç intel·lectual del espectador. I aquí ens apropem a una possible definició de la funció de l’art si, del diàleg que sorgeix entre l’obra i l’observador, aquest últim en resulta enriquit, viu una experiència que no el deixa indiferent, que fins i tot arribi a influenciar-lo o a condicionar-lo de cara a conductes futures. L’art, indirectament, pot ser un instrument transformador de la realitat.
Per mi, la memòria, la intimitat i el silenci interior són a la base de l’acte creatiu. L’obra no és aliena a la consciència de l’artista, sinó que n’és un reflex circumstancial, amb elements conjunturals i d’altres permanents, i és l’anàlisi del conjunt de la seva obra i de la seva trajectòria vital que ens permetrà conèixer-la amb més detall. La creació artística és doncs un acte conscient i transcendent alhora, que va més enllà de la pura representació estètica. És un acte d’afirmació individual i de responsabilitat social que no es perfecciona fins que no troba l’atenció, la tensió i la resposta de l’observador. Sense observador no hi ha obra d’art: el procés de socialització transforma l’obra en art.
És probablement per aquest motiu que he deixat passar més de trenta anys per començar a posar a disposició del públic, més enllà del cercle d’amics i familiars, les meves realitzacions en el camp de la pintura i el dibuix. No és un fet casual ni capritxós. Encara que pugui semblar presumptuós, he volgut tenir la certesa personal que valia la pena fer-ho i que tenia quelcom mínimament consistent a compartir amb la gent que m’envolta i amb el públic en general. Més enllà d’una efímera inspiració. Més enllà d’una necessitat momentània. Més enllà del dictat dels mercats.
Amb deu anys coneixia a fons més de cinc-centes obres de les principals pinacoteques del món gràcies a la formació rebuda a casa. Amb setze anys vaig tenir consciència que allò que pintava em transcendia i mereixia ser catalogat com a art en la mesura que responia a la necessitat d’explorar un espai vital de creació, emocionant, apassionant, també angoixant, i alhora desconegut per mi. I des d’aleshores no he parat de pintar amb més o menys continuïtat, intensitat variable i encert sempre discutible, amb la voluntat, ara sí, de compartir la meva obra amb els altres, els observadors, espectadors, el públic en general, que són els que li donaran sentit, en el supòsit que en tingui algun, i pot ser l’acabaran consagrant com a ART.
Kasimir de Dalmau